dimarts, 28 d’octubre del 2014

Torre de Comalatori.

En el llibre de festes d’aquest any Teo ens parlava d’aquesta construcció, i clar, des d’aquell moment tenia pendent la visita. El moment va aplegar la setmana passada. Per aplegar un sols cal desviar-se a l’esquerre un poc després de passar sota el Pont del Quisi. Encara que, segons em va explicar mon pare després, també es pot anar pel camí que gira a l’esquerre abans del riu-rau de les Valleses. Allí trobaríem la bassa on ell de menut es va banyar alguna volta (eixa per a un altre dia).

20141022_111438

Es tracta d’un edifici de planta quadrada recolzat sobre un desnivell del terreny del que sols queden en peu les parets nord-oest, nord-est i la meitat de la sud-est. En aquesta última queden unes poques restes del que seria una construcció adjunta.
 20141022_111658

Ja dins, el primer interessant a la vista és l’escala de caragol que pujava al primer pis, del qual encara queda a l’inici de la volta enfront d’ella. En la mateixa paret de l’escala es veu a l’altre costat una porta (l’original) tapiada. La veritat és que per totes les parets hi ha finestres que van i venen.

20141022_112016

A Teo li cridava l’atenció un arc de pedra cegat que semblava conduir a cap lloc, dona a la base del bancal, que aplega a la meitat del primer pis. Es veu que algú amb aquest dubte i amb ganes trobar algun tresor no ha resistit la temptació i en aquestos mesos ha fet un forat. Trobant-se què? Un forn. A partir d’ací hi ha més preguntes que respostes.

20141022_114753

Darrere d’un mur de pedra s’amagava la boca, feta d’una pedra roja tallada a consciència en un material que no es pareix en res al tap dels voltants. Entre aquesta i el forn pròpiament dit hi ha un buit. El normal no seria que anaren a continuació? Sí, pense, però és que en inspeccionar l’interior vaig veure que no hi havia cap xemeneia. I en tornar al buit vaig comprovar que continuava cap a dalt. El que vol dir que el tir era frontal. Normal, pensant en què aquest està colgat, encara que igual abans de l’abancalament del terrenys no ho fora de forma tan profunda.

20141022_112355

Les parets no estaven lluïdes, bé, igual sí, perquè la veritat és que tota la base estava plena d'escombraries (pedretes i argila). Segons pareix abans al forns sols els pegaven una passada amb terra o argila. Però el que més em va intrigar foren unes coses blaves que hi havia al seu interior, com si fora sulfat de coure reblanit. Per les pedres de l’entrada també regalimava una espècie d’òxid. El forn seria de pa o serviria per a alguna altra cosa?

20141022_112916

Com que no ho tenia clar vaig anar per darrere. No vaig aclarir molt. Sols em va quedar una altra pregunta dins el cap. Per quin motiu sols hi ha pedres tosques cantoneres des del segon pis? Que no serà que el forn ja estava dins una casa tota obrada amb el tap dels voltants (amb el tir arran de marge), que després es va cegar per fer pujar l’edifici a l’altura de la “suposada” torre donant-li un aire més noble? Serà aquest el forn més antic de tota Benissa? Recordem que fins farà un segle o dos no estava permés tindre forns particulars, tot el pa s’havia de coure en el forn senyorial. 

20141022_120600

A l’espera que algun expert aclarisca tots aquests dubtes m’acomiade fins la pròxima.

dimarts, 21 d’octubre del 2014

Sedum telephium, canvi de maceta.


A totes les plantes els ve bé un canvi de maceta, però a algunes més que a altres. Es dona el cas en el que per molt gran que la poseu la planta no creixerà més i damunt es veurà ridícula de tan menuda com pareixerà.
No és aquest el cas del Sedum telephium. Si fa uns anys tan sols feia dos miserables floretes, després de posar-lo en una bona maceta, en la que ja havia provat altres plantes sense pena ni glòria, ho ha fet espectacularment. Primer amb tons blanquinosos per passar del rosat al roig fosc, quasi rovellat al final diria jo.


I el que és més important, donant una nota de verdor tot l'estiu amb un mínim consum d'aigua. Recordeu, a més, que a l'hivern es troba en repòs.
No em direu que, mirant-lo pel costat que vulgueu, no sembla que esteu contemplant una mena de castell de focs d'artifici, amb boles de color roig succeint-se una darrere l'altra.



dijous, 16 d’octubre del 2014

Zephyranthes candida.

Una entrega un poc endarrerida.
Les primeres pluges del final de l'estiu desperten al Zephyrantes candida i el duen a florir tota la primera part de la tardor.
A diferència del Z. grandiflora les fulles són redones, paren més carnoses i es mantindran tot l'any a la vista. Això sí, amb un poc d'ajuda a l'estiu. No li agrada molt quedar-se sec. Si aneu a trasplantar-lo eviteu açò ho perdreu un any de floració.


Es natural de Sud-amèrica, podent-se trobar per tota la vora de les platges de la desembocadura del Rio de la Plata. Fins al punt, que la llegenda diu que el nom d'aquest li ve donat per algun explorador espanyol que en veure tota aquella explosió de flors blanques en les maresmes de l'estuari, li va donar el nom de "riu de la plata", que més tard inspiraria el d'Argentina, a la terra de més al darrere d'eixes platges argentades.


dimarts, 7 d’octubre del 2014

Boira sobre Bèrnia.

Cada vegada que baixe per la carretera cap a Calp i veig Bèrnia coberta de núvols em venen al cap les paraules de Gabriel Miro en "Años y leguas" sobre aquesta muntanya nostra. Per si no l'heu llegida, vos la recomane. En ella, amb la particular prosa florida que el caracteritza, la compara encertadament amb una nau bolcada amb la quilla destrossada cap el cel i amb els núvols, que podríem comparar a ones de la tempesta, pujant per una banda d'ella i caient després per l'altre desfilant-se poc a poc.
Que no s'enfade ningun purista, la interpretació és lliure.



Tornant a la terra, en realitat estem davant un fenomen,  prou comú en aquestes serres costaneres (en el Penyal d'Ifac també passa sovint), pel qual els vents càlids i humits són obligats a ascendir les vessants dels obstacles orogràfics trobant-se de sobte amb temperatures més baixes. El que fa que condensen en núvols o boires, que es desfaran lentament en superar la muntanya i passar a l'altre costat.
En tot aquest camí aportaran una humitat extra a tota la vegetació que allí creix, de vegades més important que la pluja pròpiament dita. un fenomen similar al de la pluja horitzontal que es produeix a Les Canàries.
Si voleu una informació més ampliada podeu consultar aquesta entrada del bloc d'ABAI.
Tal vegada seria interessant, en un futur, plantejar-se el recollir aquesta per ajudar a possibles repoblacions de la muntanya.

dilluns, 29 de setembre del 2014

Cymbalophora pudica.

Passava aquest migdia per un dels carrerons del nostre poble pensant en les pròximes entregues del blog i, de sobte, m'he vist esta palometa en una paret. La veritat és que no he pogut resistir-me de fer-li una foto. Estava esperant la nit. Bonica veritat?



El identificar-la no ha sigut tan fàcil, però al final ho he aconseguit. Es tracta d'una palometa nocturna de nom científic Cymbalophora pudica, que popularment en alguns llocs s'anomena "gitaneta" o palometa "tigre". Prou comuna en l'Europa meridional i el nord-est d'Àfrica, la podreu observar entre el final d'estiu i la tardor. La resta de l'any el passa com a oruga, alimentant-se d'algunes gramínies o de llicsons, o en forma de crisàlide.
Afanyeu-se a buscar-la que encara esteu a temps. No patiu si la vista vos falla, mesura quasi cinc centímetres, no fallareu a veure-la de lluny. 

dissabte, 30 d’agost del 2014

Fals Acis valentina. Acis ionica.


Fa uns anys vaig comprar per correspondència des de França uns exemplars del que jo pensava era Acis valentina (=Leucojum valentinum), un endemisme valencià protegit per la llei que sols es dona en certes localitats de Castelló i València (encara que trobe que A. Rigual el va veure també a la Serra Gelada abans del "boom" immobiliari). D'alguna manera el feia tornar a casa des de l'exili.


 Aquest any ha florit per primera vegada i a pesar que alça menys d'un pam és encantador. Un membre més dels xicotets tresors del jardí que cal anar buscant atentament.


Pensava, deia abans, i mal, perquè després de veure la flor em va entrar el dubte i, després de buscar un poc per la xarxa, em vaig dur una bona sorpresa. Resulta que tots el Acis que es venen com a valencians són en realitat A. ionica, una espècie originaria de la costa adriàtica de Grècia i Albània. Quin xasco!!
Segons sembla, no hi ha cap font fiable en el comerç internacional per a A. valentina.


La diferència fonamental la donen els tépals interiors. En A. ionica no tenen la punteta en forma de fletxa que tenen els exteriors i en A. valentina sí.


Què anem a fer! A banda de gaudir d'aquest, com sempre, faig la crida per si algú està en disposició de compartir algun exemplar del nostre o simples llavors. Deixeu un missatge ací.

dimecres, 27 d’agost del 2014

Ala d'Àngel una altra vegada.

Després de canviar-la de maceta la begònia Ala d'Àngel s'ha posat enorme i ha florit com mai.


dissabte, 9 d’agost del 2014

Arge rosae. Vespa del roser.

M'ha costat fer-me amb ella però al final ha caigut. Ací en la foto teniu a la culpable de que els rosers no puguen lluir les fulles sanes cap estiu, la vespa del roser (Arge rosae). Pillada descansant després d'haver fet una bona posta d'ous.


Els adults apareixen en primavera i després d'aparellar-se les femelles fan la primera posta en una llarga fila incisa en la tija del roser, sempre sobre ulls tendres o un poc més avall de la base de les flors, una mitja de vint ous. En eclosionar, les orugues es s'alimentaran de les fulles fins deixar la planta pelada. És en eixe moment, arribades a la mida adulta és quan es deixaran caure a terra per pupar i donar lloc a una nova generació. Tot i això si no baixen les temperatures, ja que en eixe moment es soterraran per hibernar fins la tornada de la primavera.

dijous, 15 de maig del 2014

Iphiclides podalirius. Una altra palometa espectacular.

Estava jo aquest cap de setmana repassant les creïlleres per si hi havia alguna creïlla descoberta quan vaig veure que tenia visita. No no era cap veí, sinó aquesta preciosa palometa que es va parar sobre una fulla de taronger. En principi vaig pensar que era una Papilio machaon, però després de consultar el manual va resultar una parenta seua, l’Iphiclides podalirius.

2014_05110014

Es tracta d’una espècie que es pot trobar des de la Península Ibèrica, seguint les dos bandes del Mediterrani, fins a la Xina. En la nostres terres podem veure-la des de les planes fins a les més altes muntanyes, entre els mesos de març i novembre. Les femelles posen els ous sobre les fulles de diferents rosàcies, com les fulles dels arbres del gènere Prunus (sobretot metlers i també bresquillers, bercoquers,…), pereres (Pyrus), pomeres (Malus) i Crathaegus (gargullers i sorolleres).

divendres, 9 de maig del 2014

Echinopsis chamacereus

Fa uns anys vaig pillar un brot d’aquest cactus, no donaré més detalls que sinó em delate, i després de sofrir els atacs de la fauna que pul·lula pel terrat ha florit per primera volta.

2014_05020004

L’Echinopsis chamacereus és un cactus de tiges de la  mida d’un dit que poden allargar-se fins al pam i que poder estar erectes o deixar-se caure per la vora de la maceta. Obri les flors d’un color roig-ataronjat de dia, des de la primavera a principis d’estiu. És originari de Tucuman (Argentina).

2014_05020014

Es estams es disposen envoltant la paret del calze i corbant-se cap a dins.

2014_05020016

I el millor és que ja de menut fa un muntó de flor. No vull ni imaginar-me-lo quan siga gran de veritat. Això d’ací uns anys.

dilluns, 5 de maig del 2014

Hippeastrum Samba

2014_05020003

A primera vista sembla igual que els de la meua iaia la veritat és que si un es fixe es noten les diferències, tant en la distribució del color com en la major rugositat dels pètals. Trobe que sobren més paraules.

dijous, 24 d’abril del 2014

Les festes, les quintes i la revolució digital.

No sé que vos pareixerà l'article que he escrit aquest any per al llibre de festes, però estava obligat a escriure alguna, no anava a deixar al meu amic Jaume sense article per al seu llibre de festes. Parlant de festes, ara comence jo de fester per a l'any vinent, o siga que si veieu que els escrits en el bloc fan fent-se més espaiats tingueu paciència, encara que pot ser que algú respire descasat. Vos deixe amb l'article:

Si a primera vista, superficialment, les festes s’han mantingut sols amb lleugeres variacions per adaptar-se a les noves mentalitats i cicles econòmics al llarg de les últimes dècades, en el que les envolta és on aquesta nova era digital ha donat els canvis més substancials, que van més enllà del fet de disparar els castells amb ordinador en lloc de amb metxa o de l’organització de les processons valent-se de “walkies”. Una variació inapreciable per a molts, però que està alterant la forma de relacionar-se els amics i les quintes i que igual en un futur canviarà el mode d’entendre i gaudir de la festa.
Potser que aquesta particular revolució ja siga evident per a alguns benissers, però sobretot ho és per a tots aquells pertanyents a l’anomenada “Generació X”, la meua, que aproximadament engloba els nascuts entre finals dels 60 i principis dels 80 del segle passat. La dels que s’ho trobaren tot fet: la transició del món rural a l’economia de serveis (passant per una testimonial industrialització) i la de la dictadura a la democràcia actual. L’última que ha jugat fins a ben major amb joguets, ara clàssics, com els “clicks” de Playmobil, les nines, els jocs de taula (parxís, Monopoli, escacs,...) i que ha fet tot allò que els carrers i bancals del voltant del poble li han deixat.
De segur que el primer contacte amb la “virtualitat” d’una pantalla per a la majoria de nosaltres va ser la d’una màquina recreativa de marcians o de “comecocos” en algun bar o fira, encara els més afortunats ho farien a sa casa o a la d’algun amic gràcies a les consoles Atari o Spectrum. Després ja vindrien les “maquinetes” aquelles, precursores de les actuals Nintendo 3DS o PSP, que ens embruixaren a tots i ens farien perdre moltes hores davant d’elles preparant-nos per veure més enllà del món real, mai aplegant a eclipsar la forma de jugar com s’havia entés fins aquell moment. No va ser fins a l’aplegada dels primers ordinadors personals, aquells 8085 d’Intel amb el MS-DOS, que no començàrem a poder treballar (com per exemple en els simulacres de programació en BASIC a l’institut). Ja no érem simples consumidors de jocs, podíem somniar a fer coses. A partir d’ací no va fer més accelerar-se l’evolució dels processadors (386, 486, Pentium, K6-2, ...), del sistema operatiu Windows i la de tota la caterva de programes que ara ens faciliten la vida.
Tot açò, de moment no afectà les festes, bé tal vegada sí en la forma de dur els comptes o de presentar els articles al llibre de festes, passant d’un full mecanografiat o imprés als discs de 5 ¼, 3 ½, CD’s i acabant amb els actuals correus electrònics.
El primer punt d’inflexió en relació a les festes vingué amb l’aparició de la telefonia mòbil. Fins aquell moment per quedar o saber on seria el dinar de quintes s’havia d’anar a sa casa de l’amic o telefonar-li allí. Res ens assegurava que poguera estar-hi i després d’aclarir o no quan tornaria amb els seus pares, calia esperar per provar-ho novament, santa paciència! Si al final no hi havia hagut sort, baixàvem a la plaça el dia de la festa buscant-lo, comportant això voltes i més voltes, i més paciència. Amb els mòbils prompte descobrirem que ens podíem localitzar en qualsevol moment amb un simple SMS. A les telefonades, pel seu cost, sols es recorria en casos extrems. Començava el regnat dels 160 caràcters. El boca a boca canviava de mitjà i no seria l’últim.
Al mateix temps, l’internet s’estenia lentament i amagada als ulls de la majoria. Amb ella, i gràcies al correu electrònic, un podia comunicar-se i compartir més informació que amb els SMS amb tots aquells que estigueren en la seua l’agenda de contactes. Com en el cas del mòbil existia una barrera, no es podia anar més enllà dels amics i damunt l’ordinador sempre es quedava a casa. Ací és quan aparegueren les primeres “webs” de festers de la Puríssima que buscaven trencar-la. Aquesta dificultat va desaparèixer del tot amb l’aparició de les xarxes socials (Facebook, Tuenti, Twitter,…) que aprofitant molt bé la necessitat de comunicar-se de la gent, a banda de les conegudes relacions d’amistat, permeteren la formació de grups, una forma transversal d’unir a persones que compartixen un mateix interés i que d’una altra forma difícilment hagueren coincidit per opinar, donar notícies, crear esdeveniments i compartir tot tipus de fotos i vídeos. Bon exemple de tot açò són els més de deu grups de quintes existents al Facebook, tots ells de nascuts després dels 70, i els “hashtag” #benissaenfestes o #festesbenissa de Twitter.
Les fotos, una cosa escassa i apreciada fins fa pocs anys. Després de les festes tots anàvem pels estudis de fotografia del poble per buscar-nos en les llargues tires de contactes que penjaven just en entrar a la tenda o ho féiem dins les fulles del Canfali Marina Alta d’on, si hi havia sort, la retallàvem. Amb l’aparició de les càmeres digitals, tot aquest ritual ha desaparegut. S’han convertit en un banal objecte de consum més. De normal dormiran en el nostre disc dur per a sempre sense que ningú els faça cas, a no ser que es pengen a la xarxa per a què algú les mire i les comente. Cosa hui facilíssima, no com fa poc que calia baixar-les de la càmera a l’ordinador i d’allí a la xarxa, amb la conjunció, aquesta sí estel·lar, del mòbil, l’internet i la càmera de fotos. És el regnat dels telèfons intel·ligents, els “smartphones”, en el que vivim ara mateix.
I quan pareixia que ja no es podia anar més enllà, en aquesta societat cada vegada més veloç i obsessionada per la immediatesa, ha fet la seua aparició el WhatsApp simplificant-ho tot. Amb ell no cal donar-se d’alta en cap xarxa social, sol cal un telèfon intel·ligent, que algú t’instal·le el programa i a escriure i compartir amb els quintos, la major part del temps coses sense cap ni peus (tècnicament “spam”). Qui podria resistir-se? Ningú, encara que l’excés d’informació ens col·lapse.
El cas és que gràcies a tots aquests avanços els membres de les quintes estan més interconectats que mai, sols cal veure com corren les xafarderies i les coses de profit. Cada vegada són, més de veres, un grup. Tal vegada és per això que, com una mena d’evolució convergent amb tots aquests fenòmens, les quintes més jóvens han començat a reunir-se en casals tot el que duren les festes, una autèntica revolució en la festa. Però al cap i a la fi, no és aquesta la suma de les voluntats i il·lusions del nostre poble?
I què ens queda encara per veure? Fent d’endeví a curt termini puc entreveure que:
  1. es crearà una pàgina en Facebook des d’on es promocionaran tots els teatres, concerts i esdeveniments que promoguen els festers.
  2. es retransmetran en “streaming” (en directe per internet) les misses, processons i cavalcades.
  3. existirà una pàgina web permanent dels festers que passarà de quinta a quinta on s’informarà dels actes que promoguen i on es podrà vendre “on-line” tot el “merchandising” (llibres, ciris, “palmitos”, ...).
  4. els llibres de festes s’acompanyaran d’una edició en CD/DVD, el paper ocupa molt de lloc a casa acabades les festes, i inclouran arxius multimèdia (entrevistes, documentals, publicitat,...). En un futur igual seran substituïts tots dos per un USB decorat per a l’ocasió o per un codi QR al revers d’una estampeta que ens dirigirà al lloc on descarregar-nos-el.
Això i molt més encara està per vindre, de moment gaudim del que tenim, que el que vindrà ja serà nostre.
Bones Festes a tots!

dijous, 17 d’abril del 2014

Tossal del Moro i Serrellars.

Havia fet ruta en el Camí Vell de València i en la mini caminata Mallà Verda i la veritat ja calia enllaçar-les tancant el cercle. Una mena com una altra d’atallar la part nord del nostre terme, ja que la marxa discorre un bon tros per la fita que ens separa de Gata de Gorgos. Una nota, per si algú dels que pot llig aquest modest blog: perquè l’Ajuntament de Benissa no posa una espècie de rèplica de la Roca de la Salve en el punt on estava? Al meu paréixer podria posar-se sobre el terraplé de l’autopista, que seria el punt més aproximat a l’original, sense cap problema, ja que eixe punt és terme de Benissa. A veure si hi ha sort.

2014_04110000_mapa

Inicie la ruta passejant pel mig del pla de Senija, seguint sempre el costat de l’autopista, i just abans del primer túnel de l’autopista, a la dreta, i com Víctor em recordava, es troba el senyal que du a la senda que puja cap al Tossal del Moro (392 m).

2014_04110009 copia

A mitjan ascensió es pot ja entreveure Benissa, Oltà i el forat de la cova de la Garganta, un avanç del que ens espera dalt, si la inclinada senda, amb un passet “complicaet” al final no ens tira enrere.

2014_04110010 copia

Al llarg de tota la ruta encara que tota la vegetació pareix igual, la veritat és que, almenys al meu paréixer, ens trobarem amb tres blocs diferents. En el primer, en el tossal i casa Canela, bancals abandonats de sols profunds margosos que afavorixen pinades espesses i una gran varietat de matolls. El segon, en la baixada del tossal i Serrellars, amb l’excepció d’alguns pins i grupets de carrasques que allí malviuen, sols calcaris pocs profunds o quasi inexistents que com a molt permeten una brolla de romers, petorrels i estepes (el Rosmarino-Ericion dels botànics). De segur degradats per algun que altre incendi. El tercer després per la plana del sobirà, també de sols més o menys margosos, amb pinades i camps d’argelagues i altres punxoses que fins aquest punt no s’havien vist. Tal vegada una reacció encara persistent de la natura davant el pasturatge excessiu?
És primavera i hi ha moltes plantes en flor, però sols vaig deixar-vos dos fotos. La primera la de l’humil i discret fenàs.

2014_04110017 copia

Dalt del tossal trobareu les restes d’una torre de vigilància musulmana dels s. XII-XIII. I quan esteu ascendit al Serrellar, de lluny, si torneu la vista enrere comprovareu com hi ha dos margenades que marquen dos recintes, el que envolta la torre (verd) i el de més avall (blau), que seria l’albacar. Realment la posició d’aquest punt es pareix molt a la del castell de l’Ocaive: a la vora d’un escarpa i vigilant una via de comunicació fonamental. Sols faltaria trobar l’aljub. I, posant un poc d’imaginació, perquè no pensar que haguera sigut un punt estratègic ibèric, con el del morro del Castellar que es troba a l’altre costat de la Mallà Verda?

2014_04110043_r

Baixant vaig trobar aquesta oruga de Papilio machaon devorant una ruda, la veritat és que els colors cridaners la fan tan bonica a la vista com la palometa en la que es convertirà. Encara que ella el que ens vol dir és: “compte amb mi, que faig mal gust i igual sóc verinosa i et mate”.

2014_04110026 copia

Entre una elevació i l’altra, la Casa de Canela. Un gran mas amb tot el necessari per a subsistit entre aquestes muntanyes i envoltada de corrals i bancals de murs de pedra enormes, més per l’ample que per l’alt.

2014_04110027 copia

Quan pujava al cim dels Serrellars a mitjan senda, vaig observar que entre les pedres que es travessaven hi havia forats on no hi havia terra, estrany. L’hauria arrastrada l’aigua? Sí, però el que no m’esperava, en documentar-me un poc a casa per la vesprada, és el saber que caminava sobre el sostre de l’Avenc dels Serrellars o de l’Home mort (ja que es trobaren una persona morta allí dins), que té l’entrada un poc més a la dreta. No entenc com no apareix més indicat en la majoria de mapes que un poc consultar, igual per a què ningú no es faça el valent i acabe….
Siga com siga la veritat és que des del cim del Serrellars (493 m) hi ha unes vista magnífiques, no vos enumere les muntanyes i pobles, feu-ho vosaltres mateixos en el vídeo que inclou unes tomes de les restes de la torre del Tossal del Moro i del que des d’allí també es pot veure. Ah, alguns punts de la costa apareixen amagats per la boira (terrera), també bonica. Nota els tres pinets que hi ha en el cim dels Serrellats es veuen des de Calp, quasi increïble.


De tornada tots aquestos insectes sobre la flor d’una estepa blanca, per les fulles blanques, em recordaren que l’hora de menjar s’acostava i que tenia que donar-me pressa.

2014_04110036 copia

Aplegat al pla dalt de la muntanya torne a repetir el camí de la mini caminata malla verda a partir de les cases de la Plana del Sobirà.

2011_04220012

Passant de nou per davant de la Torreta de Canor, un altre testimoni del sistema de vigilància musulmà en l’antic terme del Castell de Calp.

2014_04110045 copia

Fins un altra. Bona Pasqua a tots!!!

dijous, 10 d’abril del 2014

Mammillaria schideana.

Aquest cactus va aplegar a casa amb una etiqueta que deia “M. spin”, però trobe que aquesta no és una M. spinosissima. Després de buscar un poc sembla més M. schideana, igual vaig mesclar alguna etiqueta o …. Cesar trau-me de l’embolic!

2014_04070236

No vaig a entrar en detalls de cultiu, perquè la veritat és que s’adapta sense problemes al nostre clima. Encara que es recomana no regar-les a l’hivern, també és cert que en els últims tampoc és que haja plogut molt. És a partir d’ara fins a finals d’estiu quan hi ha que fer-ho. Ara sí, el que heu de tenir en compte, si voleu gaudir de les flors que aniran obrint-se alternativament al llarg d’una bona temporada, és que ha d’estar al sol. Ja que aquestes es tanquen per la nit o si estan dins de casa, que moltes vegades és el mateix. Sinó mireu la foto de dalt a les nou i mitja del matí i la de baix a les dos del migdia.

2014_04070238

dimarts, 1 d’abril del 2014

Alexandre de Laborde a Calp.


Després de la visita a Dénia, Laborde pren el camí de Calp seguint els passos de Cavanilles i, per tant, en busca de les restes de la Calp el Vell i dels Banys de la Reina. 

2014_03100001_ifac dsd calp_d

Gravat CXXXII. Vista de Calp.

A cinc llegües al sud del cap de Sant Antoni, es troben dos llocs molt notables pel seu nom i situació, el vell i el nou Calp, distants l’un de l’altre una mitja llegua. El primer es situa entre dues badies, sobre la gropa d’un gran penyal anomenat Ifac, que en forma de promontori s’eleva perpendicularment uns 700 peus sobre el nivell de la mar. Es compara aquest penyal amb aquell de Gibraltar amb el que comparteix el fet de ser innaccessible, tant que els guardes que l’ocupen, tant per senyalar el que passa a la costa o per observar els contrabandistes, es veuen obligats a pujar ajudant-se d’una corda de nusos. Calp, que aquest penyal abriga dels vents del sud, no mostra quasi res que puga donar una idea del que va ser en un altre temps. Sols algunes runes, de caràcter gòtic, s’escampen sobre l’emplaçament que va ocupar, i s’extenen en el pla que separa l’àntic del nou Calp, que no és més que una vila, situada, com l’altra, al peu d’una muntanya que s’eleva a pic de la riba de la mar.
Entre els dos promontoris, en el punt que forma el primer pla d’aquesta vista, es troben a la vora de la mar unes construccions antigues, anomenades en la zona Banys de la Reina, una plaça de quatre peus de profunditat, tallada en la roca i dividida en varis compartiment quasi iguals. Dues obertures, encara existents, servien d’entrada i eixida a l’aigua de la mar que s’introduïa en la bassa per un canal tallat en la roca, cosa que encara passa avui. Malgrat el nom que se li ha donat, no crec que fora un emplaçament per a banys, sinó amb tota seguretat un dels vivers que els Romans mantenien a la vora de la mar per conservar el peix, tal i com es poden trobar en alguns llocs del regne de Nàpols, principalment en la costa que que mira a Isquia. Un poc més enllà d’aquest viver i sobre un terreny més elevat es troben, dins un espai d’unes 400 iardes, les restes nombroses de construccions romanes, amb els murs arrasats a nivell de terra, que sols donen una trista idea del que foren en un altre temps. Cavanilles. que va excavar en aquests terrenys, va deixar els dibuixos d’alguns mosaics interessants que ell va dir haver trobat. Més, tal vegada perquè nosaltres no els buscarem bé, o perquè, després de vint-i-cinc anys, les troballes han esdevingut més difícils en un terrenys que el forcat ha anivellat i desfigurat contínuament, les nostres recerques van ser infructuoses. Tan sols trobarem alguns fragments de pedres colorades que testimoniaven l’existència en aquell lloc d’obres de l’espècie de les quals parlava Cavanilles.

2014_03100002_ifac dsd banys reina_o

Aquesta de dalt és la vista oficial que apareix en el llibre. Però a l’igual que a Dénia es conserva, com a mínim, aquesta altra representació de la mateixa on tan sols varien els motius decoratius. 

2014_03100002_ifac dsd banys reina_d

Tal vegada perquè no enquadrava els dos elements del text (vila vella i banys) es va descartar aquesta vista del Penyal amb la vila medieval de Calp en la seua falda des de la platja de la Fossa. Per a mi impressionant.

2014_03100003_ifac dsd la fossa_d

Gravat CXXXIII. Plànol dels Banys de la Reina.

2014_03100004_banys reina original_o

Com comentava en l’article anterior, cada lletra té la seua explicació. Si a algú li interessa ha sap. Espere que vos haja agradat. Fins un altra.

divendres, 21 de març del 2014

Sedum palmeri.

Quantes plantes (suculentes) diferents hi han a la foto? Preneu-se el vostre temps abans de continuar endavant.

2014_03150002

Dubtes? Mireu des de l’altre costat.

2014_03150001

1-2-3? La resposta correcta, com la majoria haureu encertat, és dos: el Sedum palmeri i un altre Sedum del que ho he aclarit l’espècie de moment, d’aquest sols es veuen les boletes blanques que formen les flors. El primer és el que domina tota la foto, encara que parega que són dos diferents. La veritat és que aquesta suculenta tendix molt a envellir-se i a decaure, a pesar que estiga plantada en un substrat correcte. Motiu pel qual es convenient replantar-la de tant en tant, per a que no tinga l’aspecte tan trist de la foto (la de la corona de la maceta). O simplement deixar-la caure sobre el terra, com en aquest cas on ella amb el poc de pols que va acumulant-se arrelarà vigorosament com si res. 

2014_03150005

Originaria de Mèxic i cultivada per tot el món, té unes inflorescències molt paregudes a les del nostre raïmet de pastor, i és que no poden negar que pertanyen al mateix gènere. I a l’igual que aquest, les fulles, verdes quan estan a l’ombra, poden prendre un color rosat per les vores quan estan a ple sol.

2014_03150008

Vos deixe amb aquesta maceta que vaig plantar de nou l’any passat, el que apunta per baix és un Sedum morganianum, que hauré de canviar de lloc prompte, sí o sí.

dilluns, 10 de març del 2014

Alexandre de Laborde a Dénia

El Voyage pittoresque et historique en Espagne d’Alexandre de Laborde (1773-1842), polític i escriptor, és sense dubte el segon més conegut, el primer seria el de Cavanilles, recorregut il·lustrat-romàntic per les nostres terres. En aquest llibre recull les observacions que va anar fent a finals del s. XVIII per les diferents terres d’Espanya i s’acompanya de precioses il·lustracions, no d’ell sinó d’altres reconeguts artistes. (Nota: a l’igual que l’anterior la traducció del francés es meua, o siga que…)
Gravat CXXIX. Vista del Cap de Sant Antoni.

2014_03070000_cova talla_o

“Sempre seguint la vora de la mar, trobem, a unes deu llegües de Dénia, diverses grutes remarcables per la seua altura, profunditat i les estalactites amb les qual la natura les ha adornades. Un está temptat de comparar-les a les de Staffa, o a aquelles d’Antiparos, si l’emprenta dels colps de martell, encara marcats en la roca, no anunciara que ells han tingut a veure en la seua formació. Sembla que és d’ací des d’antic que s’han obtingut els materials per a totes les viles d’aquesta contrada, i sobretot a Dénia. La més remarcable d’aquestes canteres, esdevingudes grutes per l’efecte dels treballs al llarg del temps, es aquesta que es situa sota el Cap de Sant Antoni, l’entrada de la qual és representada en aquest gravat, amb una altura d’uns 50 peus i una llargada aproximadament similar. Roques enormes caigudes de la volta obstruïxen l’obertura i advertixen al viatger de què la seua curiositat no està lliure de perill, però la curiositat guanya ordinàriament a la prudència, i un s’enfonsa amb l’ajuda de torxes dins la galeria subterrània, la qual es dividix en diverses rames, formant una espècie de laberint on seria molt perillós penetrar sense guia. Aquesta gruta recorda un poc a aquelles que es poden veure al voltant de Nàpols i les quals Virgili sembla que va prendre com a model per a la de la Sibil·la. Es veuen varies de la mateixa classe des del Cap de Sant Antoni al Cap Martí, distant una llegua després d’una badia ocupada el seu fons per la menuda vila de Xàbia.”
Com haureu comprovat el dibuix s’allunya de la realitat amb eixes estalactites, però clar, havia de representar el que es deia en el text. Segurament que per eixe motiu els següents dos gravats foren descartats, però no destruïts.

2014_03070000_cova talla_d2

En aquest canvia també la distribució de la vegetació sobre l’arc de la cova.

2014_03070000_cova talla_d1

Tampoc la vista interior acompanyava molt al text i va ser eliminada.

2014_03070000_cova talla dins_d

Gravat CXXX. Vista de Dénia.

2014_03070002_castell denia vista_o

“La ruta de Daimús a Dénia es dura i difícil, no oferix res remarcable a banda del xicotet poble d’Oliva, que va ser la pàtria i residència de l’estudiós Mayans,  el qual pel seu bon esperit i cel va contribuir a restablir un millor gust dins la literatura espanyola del segle XVIII. La vila de Dénia, que es troba a tres llegües del lloc d’Oliva, es mostra amb un aspecte imponent; construïda a la vora de la mar i al peu d’una muntanya coronada per velles muralles. Malauradament, aquest conjunt perd prou vist de prop en descobrir només ruïnes, abandonat el camp per a la imaginació i la memòria, on de fet, hi ha molts temes d'interès i la meditació. Les restes de murs circulars, sobre els que la mar rutlla avui i on l’arena omple l'interior, van ser una vegada els terrenys d'un gran i freqüentat port, aquestes ruïnes que coronen la muntanya van ser una vegada un temple famós consagrat a Diana, d’ací l’origen del nom antic Dianum que fou donat a la vila pels Romans, l’Artemisia dels Grecs. Aquests darrers coneixien també a Dénia sota el nom d’Hemeroscopium, que significa, sentinella de dia per ser un punt de reconeixement per als navegants que la descobrien de molt lluny. El Mongo  muntanya distant una llegua i mitja de Dénia, pel costat oest, es veu dins la mar des de quinze llegües. La tradició ens diu  que aquesta vila era florent abans que els Romans la prengueren, i és que ella va ser bastida pels marsellesos una volta que aquesta colònia Focea va ser el suficientment pròspera per fundar-ne altres. El fet es que una part dels murs, veïns de l’antic port i flanquejats de grosses torres es anomenat encara al dia de hui, barri dels marsellesos. Els propietaris successius d’aquesta vila, Marsellesos, Romans, Gots i Àrabs, han deixat traces de la seua estada; un ull entrenat podrà reconéixer sota l’herba i arena que cobreixen les runes  les restes dels diferents pobles que l’han habitada.”
També de la vista des de la replaça que hi ha davant del palau del governador al castell de Dénia hi ha una altra versió, aquesta sense gent. Observeu que en totes dues es veu Eivissa al fons, a més del castell d’Olimbroi i la torre del Gerro.

2014_03070002_castell denia vista_d1

D’igual manera aquesta bonica vista de la porta d’entrada al castell es va descartar.

2014_03070003_castell denia entrada_d

Gravat CXXXI. Plànol de Dénia.

2014_03070004_planol denia_o

Els diferents punt d’interés del plànol van marcats amb una lletra que té la corresponent explicació en el llibre. No m’allargaré més posant-los ací. Però si algú té interés en saber el significat d’algun que deixe un missatge.
En la pròxima entrega Calp, també amb descartes.