dimarts, 28 de maig del 2013

Castell de l’Ocaive.

El cap de setmana passat la Regidoria de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Benissa va organitzar una excursió al Castell de l’Ocaive (Pedreguer) i allà que me’n vaig anar jo a fer una de les múltiples variants del PR-CV 53 (seguiu els punts rojos).

2013_05200000_mapa

La ruta l’iniciàrem a mitjan pujada del calvari que porta a l’ermita de Sant Blai, passant per damunt de l’antic dipòsit d’aigua potable del poble i seguint per damunt de la séquia, tapada amb lloses de pedra, que conduïa el líquid element des de la Font de l’Ombreteta. L’objecte de l’excursió ja es pot albirar en la distància a 378 metres d'altura.

2013_05200001

L’aigua de la font, que brolla de dins del casup del fons, s’ajudava d’un menut aqüeducte per creuar el barranquet.
 2013_05200002

Al costat d’esta hi ha un refugi natural, segurament emprat per molts pastors, anomenat Cova de les Miqueletes.

2013_05200003

A partir d’ací, comença l’ascensió per la vora de la Muntanya Gran, com l’anomenen a Pedreguer. Una parada per a l’esmorzar. Des d’ací ja es veuen els dos murs de pedra del castell dalt de la penya.

2013_05200004

A l’esquerre del camí hi ha una desviació cap un aljub baix d’un marge. No hi ha foto, que havia poc lloc i molta gent. Tampoc trobareu les acostumades fotos de fauna i flora, marxa no ho permetia. Però del que si volia deixar constància és de la planta de la foto de baix, la que està carregada de llavors. La pregunta general de la marxa va ser: quin és el seu nom? En aplegar a casa ho vaig aclarir. No vos penseu que un es sap el nom de tot, hauria de ser així, però no. Després de moltes excursions em cal documentar-me. Concretant, és una fenollera groga (Thapsia villosa).

2013_05200006

El castell de l’Ocaive o Olocaive (que vol dir roca o niu d’àguila) és de l’època dels moros (encara que reformat pels cristians). Constaria d’una torre a la part més alta amb un aljub al costat, un altre més avall i tot envoltat per un mur que conformaria l’albacar.

2013_05200016

Es situava en un punt estratègic des del qual controlava la via que anava des de Dénia cap a les mutanyes de l’interior i que era pràcticament inexpugnable pel tallat de més de cent metres a la part que mira al nord i la forta pendent cap el sud.

2013_05200015

Un xicotet i poc acabat vídeo del que es veu des d’allí.



La tornada la ferem travessant la muntanya per acabar a l’altre costat de l’ermita des d’on havíem eixit. Entremig un munt de cases de camp en runes, els estrets bancals que els donaren de menjar escalonat el paisatge

2013_05200021

i el pouets que els sortien d’aigua.

2013_05200019

Baixant es podia distingir Eivissa. No vos pose la foto, que després no es veu res i pareix que m’ho invente, haureu d’imaginar-vos-ho. En el seu lloc, una del barranc estretint-se abans de d’obrir-se de sobte just damunt de Pedreguer.

2013_05200022

Finalment tancàrem el cercle a l’ermita de Sant Blai, originàriament de Sant Crist del Calvari, que té els seus orígens a mitjans del segle XVIII. No puc acabar sense dir el que he tingut dins el cap des de l’inici de l’excursió: Sant Blai gloriós, lleva’ns la tos!

2013_05200024

dijous, 23 de maig del 2013

Roser blanc.

Tots els anys per estes dates el roser blanc  s’ompli de flors.

2013_05200026

No és cosa d’encantar-se que sols florix una volta a l’any. Mentira, a la tardor pot ser que li trobeu unes poques flors. Però res com ara.

2013_05200027

Este va vindre de la caseta de la meua iaia a Benimarraig (Benissa), on després de molts anys creixia formant un parral. Ací, no té tant de lloc i he d’anar tallant-li les “ales”. Una llàstima, però així i tot complix. Imagineu-se-lo al seua aire.

2013_05200028

Vos deixe amb un primer pla d’este fullades roses blanques.
 2013_05200029

divendres, 17 de maig del 2013

Begonia florida

D’esquena a una paret que la protegix del sol, esta és la begònia més lluïdora de les poques que hi ha a casa (si algú pot aclarir-me la varietat li estaré molt agraït). De segur que ajuda el fet d’estar plantada en terra i la capacitat “natural” per recuperar-se de gelades i pedregades. Este any, com que no han succeït res d’açò, està…

2013_05130003

Si veieu alguna cosa fora de lloc a la foto de dalt no feu cas. El jardí està en transició de l’hivern-primavera a l’estiu, hi ha molta feina a fer i poques mans per a tot el que hi ha que fer.

2013_05130004

Un poc de més a prop per acabar.

2013_05130005

divendres, 10 de maig del 2013

SL-CV 51 Punta de Moraira.

Estrictament, la ruta de la Punta de Moraira o Cap d'Or (Teulada) o SL-CV 51 s'inicia en l’aparcament de El Portet de Moraira. Però, si bona part de l'objecte d'esta és aplegar als peus de la torre vigia que allí hi ha, per què deixar-se l'altra torre de Moraira sense visitar? Per eixe motiu la meua ruta, un veritable passeig per la història, comença a la vora d'esta última.

2013_05010000_mapa

La Torre de l'Ampolla (per la platja que té al costat) es situa sobre una duna fòssil que més tard es convertí en tosquera. La seua missió principal era, com no, evitar el desembarcament de les naus enemigues, impedint atacs piràtics, i l’aprovisionament d’aigua del Senillar (una marjal que hi ha darrere de la platja). 

2013_05010052

Acabada de bastir sobre el 1742, mostra la concepció més moderna del que era en aquell moment una torre de defensa. La seua planta de “ungla de bou” li permetia allotjar una important artilleria amb la que dissuadir els possibles atacants i resistir millor els bombardejos.

2013_05010011

A l’escut reial que hi ha sobre la porta d’entrada no busqueu les armes del Regne d’Aragó. I és que feia menys de trenta anys de l’acabament de la Guerra de Successió i dels Decrets de Nova Planta. Però, així i tot, el borbó es preocupava per la seguretat dels seus serfs.

2013_05010051_a

Continuem per la vora la mar, entrem a Moraira a l'altura del port i girem a la dreta buscant el carrer Magatzems, que enllaça amb el passeig que ens durà a El Portet, unes vegades pel costat de la carretera i altres entre natura. En este carrer és un dels més antics del poble. En ell encara podreu observar cases antigues on, fa menys d’un segle, pel costat que mira a l’actual port  trencava la mar en la base dels reforçats murs quan hi havia temporal i un podia dormir-se a l’estiu escoltant el suau entrexocar de les cinques al son de les ones.

2013_05010014

Aplegats a El Portet sols cal seguir les indicacions pel carrer Puerto Làpice, Andraix i Alcúdia fins aplegar a la verdadera senda, que va zigzaguejant buscant l’altre costat de la Punta de Moraira. Ja que al contrari del que un puga pensar, cal vorejar-la pel nord per tal d’aplegar a la torre. 

2013_05010017

Esta es situa a 166 metres d’altura i mesura 11 metres d’altura i 26 de perímetre. El cos és massís fins a la meitat, albergant una única estança sota el terrat on es situaven els hòmens que feien la guaita i els canons, diferència substancial respecte a altres torres del seu temps (p.e. Torre del Gerro). A ella s’accediria a través d’una entrada en altura gràcies a una corda i/o escala. Es suposa construïda el 1553 per ordre del Duc de Maqueda, Virrei de València i reformada pocs anys després amb l’afegit de la garlanda que la coronava. Desgraciadament, els atacs piràtics, guerres i el pas del temps ens han evitat que aplegue a nosaltres en les millors condicions. Tampoc la restauració posterior li ha fet molta justícia, ja que molts dels elements que abans comentàvem no s’han recuperat. Però be, millor el que tenim que res.

2013_05010019

Tot i això, encara que amb moltes més construccions, el radi d’observació des d’ací és impressionant. De les penyes de l’Albir i Ifac

2013_05010021_22

fins el Cap de la Nau.

2013_05010023

Més avall i cara a la mar hi ha un aljub que subministrava l’aigua necessària als hòmens que allí habitaven. Per fora, s’observa l’obertura per on entrava l’aigua, la base de les conduccions que la portaven allí des de…

2013_05010030

i, per dins, les voltes del sostre i la capa de obra que la revestia i evitava la filtració del preat element. Malauradament, també hi ha molta brutícia. Per què la gent és així?

2013_05010027

Entre una i l’altre, per a l’ull inexpert com el meu, semblava haver un seguit de bancals abandonats.  Res d’això (gràcies als panells indicadors), es tracta d’un jaciment ibèric (segles III-I a.C.) que ocupa uns 5000 metres quadrats  d’una xicoteta foia que mira a la mar. Aquelles cultures, per la inseguretat dels plans, preferien viure en llocs elevats i de millor defensa. Segons diuen els que saben, l’intercanvi de productes amb naus d’altres llocs de la Mediterrània que atracarien a El Portet seria prou important i li donarien bona part de la raó de ser. De fet, bona part de la senda i tots els voltants dels jaciment estan plens de trossets de ceràmica.

2013_05010034

Acabada la visita a les altures de la Punta de Moraira, desfem el camí, però no sense deixar de passar per la Cova de les Cendres, una de les més estudiades d’esta zona. Compte amb la senda que la pendent és molt pronunciada.

2013_05010036

El més important d’ella es troba darrere eixes reixes, però no ho és menys el vestíbul d’entrada. Tan gran que em va resultar impossible enquadrar-lo.

2013_05010037

Els primers indicis d’ocupació daten del paleolític superior, uns 20000 BP, quan la línia de costa es trobava retirada 15 kilòmetres i la vegetació de pins i sabines pròpia del final de les glaciacions dominava el paisatge.  Però el més important d’ella són les restes d’ocupació neolítica a partir del VI mil·lenni a.C. fins a les del Bronze del II mil·lenni a.C., amb els primers vestigis de domesticació de plantes i animals. Moments en que la línia de la costa s’aproximaria des dels 4 Km al punt actual. A partir d’ací l’erosió accentuaria la pendent de la vessant donat aspecte que té ara, prou diferent del que prou més còmodament permetia accedir a la cova mil·lennis abans. També hauria canvis en la vegetació que d’uns boscos de carrasques evolucionaria a un paisatge de coscolls i ullastres, com a resultat d’un clima més sec i l’acció humana.

2013_05010041

Algú dirà: què hui no hi ha fotos de plates i flors? La veritat és que feia tant de Sol el dia de l’excursió que les fotos han eixit amb uns colors fatals. Imagineu-se que les flors blavoses, quin color tan diferent de les que ens trobem normalment pels camps, de la corretjola valenciana (Convulvulus valentinus) han eixit blanques. Una llàstima, era la primera volta que la veia. Serà perquè sols creix en este punt de la costa? Per sort, algunes que estaven més a l’ombra sí que s’han deixat, com esta silene d'Ifach (Silene hifacensis) que per desgràcia ja havia acabat de florir. Així i tot val la pena.

2013_05010042

O esta herba freixurera (Sarcocapnos enneaphylla)

2013_05010044

O el modest lligabosc (Lonicera implexa) esperant a que els boscos de carrasques tornen i per embolicar-se en un tronc en condicions.

2013_05010045

dijous, 2 de maig del 2013

SL-CV 136 Molí del Quisi i més.

Abans de començar el relat de la ruta que vaig fer unes setmanes voldria fer dos, modestes, consideracions. La primera és que tingueu en compte que s'han de travessar tres barrancs i varis barrancons, per tant ni se vos ocórrega fer-la amb perill de o després de pluges fortes. La segon és que possiblement siga més descansat marxar a l'inrevés del que es recomana des de l'Ajuntament (al final m'explique més).

La ruta s'inicia a la plaça (podeu consultar un papa ací), just davant de l'església, seguint pel carrer Puríssima per buscar el Pou d'Avall i a continuació l'ermita de Santa Anna (recordeu l'última part de la volta pels llavadors de Benissa).

2013_04180001.jpg

Esta es voreja per l'esquerre, sempre baixant i buscant el pas del barranc de Santa Anna, que abans es feia simplement amb l'ajuda d'unes pedres i que ara necessita d'una passarel·la. Ja a l'altre costat, ens trobem en terres del Tros de Santa Anna, del qual uns dels meus besavis eren arrendadors, antiga propietat de la família Torres i considerada per ells com l'horta personal. La senda s'allunya del barranc i s'interna dins la pinada que el voreja.

2013_04180011.jpg

Acabada esta, es passa per dalt de la casa del tros i s'enllaça amb el camí del mateix. Tot ell estava esguitat de xicotetes orquídies (Ophrys scolopax) i, desgraciadament, d'unes endarrerides Anacamptis pyramidalis que em vaig quedar sense fotografiar. Prou més endavant, vora el molí, hi havia unes Barlia robertiana ja amb la floració passada.

2013_04180016 ophrys scolopax.jpg

També hi havia una bona representació de plantes paràsites. I és que sempre s'ha estilat viure de la gepa d'algun altre. Una és la Cuscuta epithymus, els filaments rojos que veieu a la foto. El color es degut a l'absència de clorofil·la, ja que tot l'aliment l'obté conectant-se directament al sistema vascular de l'hoste. Este són generalment frígoles, d'ací l'epi (sobre) thymus (frígola, timó), encara que no en rebutja altres com l'olivarda (Dittrichia viscosa) que tenia al costat. (d'ací epi o altres plantes que habiten en terrenys secs. El detall de dalt a la foto són les flors de la primera.

2013_04180012.jpg

L'altra és l'orobanque o frares (Orobanche sp.) que parasita, en este cas, les arrels de diferents plantes i que sols sorgix a la superfície per florir.

2013_04180019.jpg

Després d'una descansada ascensió em plante en Camí Real i comence a baixar vigilat en la llunyania per muntanyes a la dreta i tossals arrodonits a l'esquerra. Hi ha moltes casetes a la vora del camí però sols un riu-rau que siga travessat pel camí, el de les Valleses. Sense voler pecar de purista, jo diria que l'estructura de l'esquerre (la foto és mirant cap endarrere) és un riu-rau i la de la dreta és més una naia.

2013_04180045.jpg

Si París té la Torre Eiffel, Benissa té el pont del Quisi. El més important de la via fèrria Alacant-Dénia, construït el 1911 (la linia es posà en marxa el 1915) seguit el sistema Pratt, amb uns 162 m de llargada, uns 40 m d'alçada. sistema Pratt i recolzat tot en uns basaments de maçoneria forrats amb carreus, a l'igual que els estreps laterals. Com podeu comprovar a la foto, els trens canvien i es modernitzen, però ell continua sent igual d'útil.

2013_04180046.jpg

De vegades, quan la vegetació ens ho permet, es pot distingir el llit del barranc i les margues grises (com aquelles de la font de Santa Anna) que corren per tot eixa massa de tap que cobrix bona part del terme.

2013_04180052.jpg

Quan no, es poden escoltar estos relaxants cants d'ocells, com estos ja travessat feia rato el barranc de Paratella.


A la fí, arribe a la destinació principal de la ruta, el Molí del Quisi. Una edificació del segle XV, reformat en el s. XVIII i que funcionà fins el 1930, quan els molins com el de l'entrada passada el deixaren obsolet. Segons pareix, a finals del s. XIX el sol molia 1/3 part del gra del terme en els tres mesos que treballava 24 hores al dia (la resta era molta pels molins de vent).

2013_04180056.jpg

Per a tenir més clar com funcionava m'he pres la llibertat de reproduir un dibuix del magnífic article d'Antoni Banyuls en el llibre de festes de 1993. El cas és que l'aigua, era conduïda des del Barranc de Paratella a una bassa (el bancal que està dalt darrere d'ell) on anava acumulant-se. Després, a través d'un cup d'uns 11 metres d'altura, descendia fins les moles amb l'energia suficient per moure-les gràcies a desnivell acumulat.

2013_04180056_dibuix moli.jpg

Descansat i esmorzat, baixe un poc més, travesse el Barranc del Quisi i enfile el camí de tornada (en realitat no, mireu la nota final). Una última vista entre els pins del molí i cap amunt!

2013_04180071.jpg

Ara el pont es presenta de cara i, clar, no puc evitar posar-vos una altra foto.

2013_04180073.jpg

En la senda que passa per baix d'ell uns gargullers (Crataegus monogyna) formen un bonic arc en flor, em saluden i em desitgen un bon dia.

2013_04180075.jpg

I més amunt! Vos assegure que si torne a repetir la ruta, faré com els estrangers amb els que em vaig creuar i que la feien a l'inrevés. La inclinada costera de Serrallonga, el nom fossilitzat medieval ja ho diu, em fa deixar ofegat. O seria que no estava en forma o que portava massa kilòmetres al damunt (mireu l'apèndix del final)? Pareixia que mai anava a aplegar a Benissa. La foto és de quan baixava, que quan pujava no tenia alé per a res.

2013_04180020.jpg

APENDIX

2013_04180000_mapa assut.jpg


Com que no en tenia prou amb el molí, me'n vaig anar a buscar un altre punt també antic i de referència del terme, l'assut que va servir de fita per a separar els termes de Benissa i Calp en 1386. Pareixia haver una senda vora el barranc, però vaig preferir no arriscar i perdre més temps, i vaig continuar pels bons camins rurals que té el nostre terme cap a Calp. En el punt on hauria d'estar no vaig trobar més que estes poques restes unides amb morter, una llàstima. Ara que igual m'he enganyat de punt, cosa que no m'estranyaria gens.

2013_04180061.jpg

El 16 de febrer del 1386, Pere March (procurador senyorial i pare del poeta Ausiàs March) donava fe de que, a partir d'eixe dia, la línia divisòria del termes de Benissa i Calp correria "[...] entre mig de les terres censals de señor e de les terres de Benimarraix, que són d'en Pere Celler, passant per mig de assut del Ràfol, romanint les dites terres sensals de señor e de terme del dit lloch de Calp, e les dites terres d'en Pere Celler e de Alcàçer en terme de Beniça [...]".