dilluns, 31 d’octubre del 2011

Nerine sarniensis.

Des de que me'l vaig comprar, farà uns tres anys, que no l'havia tornat a veure florir. I tot per cabuderia (d'ell i meua)! La cosa és que, sabent que té una floració erràtica, el vaig plantar a l'ombra de la palmera i de la yucca (massa ombra), no els donava ni una gota d'aigua a l'estiu (massa secs) i ni li vaig posar cendres a l'estiu (simulant incendis, encara que no estic molt convençut del tema). L'any passat em vaig posar mans a l'obra i vaig intentar de solucionar tots estos problemes, canviat-lo a un lloc més solejat i on li caigueren unes gotes d'aigua al regar la gespa a l'estiu. El resultat ací baix.

2011_10300154.jpg

Encara no ha obert del tot totes les flors, però així i tot ja és encantadora. Imagineu-se-les obertes al mateix temps!

Ah, per si algú no ho tenia clar, i com diu al titul, és un Nerine sarniensis. Una bulbosa de la família de les amaril·lidàcies originaria de la zona del Cap a Sud-Àfrica, de clima mediterrani com el nostre, com ja em vist en altres ocasions. Per eixe motiu s'adapta molt bé a les condicions extremes del nostre clima. De les recomanacions per al seu cultiu ja he dit alguna cosa dalt, en general necessiten un hivern humit, un estiu sec (encara que una ruixada de tant en tan no li fa mal), un clima lliure de gelades fortes i una situació on almenys li done el Sol mig dia. Les flors apareixen ja avançada la tardor i si bé el color que veieu a la foto és el més comú, també existixen altres tonalitats (rosa, blanc, ...). Les fulles apareixen després de les flors i es mantenen verdes fins finals de la primavera. Les llavors són carnoses, simplement deixant-les damunt del tel terra donaran lloc a un nou bulb (a l'estil dels Haemanthus). Esta espècie és difícil trobar-la en el comerç habitual, no com un parent seu el N. bowdenii que sí es pot trobar als centres de jardineria. Aneu amb compte perquè este últim ve d'una zona amb hiverns secs i estius humits, cosa que farà que s'adapte difícilment al nostre clima, que vos faça perdre la paciència i els diners. Ho dic per experiència pròpia.

Acabe amb una "batalleta" sobre l'origen del nom. Diu la llegenda que el 1659, quan ací ens estàvem recuperant de l'expulsió dels moriscos i assimilant als mallorquins nou vinguts, una nau holandesa va naufragar a l'illa de Guernsey, en el Canal de la Mànega. Entre la seua càrrega hi havien caixes d'esta planta que s'escamparen per la costa de l'illa i quedaren allí naturalitzades per sempre. Per este motiu en anglés se li diu "Guernsey lily" i en llatí porta el cognom sarniensis, ja que els romans anomenaven esta illa Sarnia. El nom Nerine, que també té relació amb el naufragi, li ve d'un nimfa marina, de la mitologia grega, que auxiliava als mariners i nàufrags.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Arc de Sant Martí de dos rovells.

Igual que els ous bons tenen dos rovells, l'Arc de San Martí també pot ser doble.

2011_10240012.JPG

"L'Arc de Sant Martí pel matí, la pluja ja està ací. L'Arc de Sant Martí per la vesprà(da), la pluja ja està passà(da)".

Com que la foto és d'esta vesprada deduïsc que... ja s'acabat l'aigua de moment.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Pujada al Montgó.

Ja feia temps que tenia l'espina clavada de no haver pujat mai al Montgó i el moment de solucionar-ho va ser este diumenge, nou d'Octubre, gràcies a una ruta guiada que organitzava l'Ajuntament de Xàbia.

2011_10090017_mapa.jpg

Es tracta de la ruta 6 amb inici a La Plana de Xàbia, uns 3,5 km/2 hores (en cada sentit) i 550 m de desnivell. Això, mig kilòmetre, tota eixa mola de roca.

2011_10090052.jpg

El camí d'accés al cim està a l'esquerre de la foto, però abans la senda (molt ben marcada) va traçant grans zig-zags, que fins i tot apleguen al costat dret. El pas per la "Penya Roja" ens marca, en certa manera, que estem a mig camí.

2011_10090023.jpg

Des d'ací ja s'aprecia el Cap de Sant Antoni i La Plana en tot el seu conjunt i fins i tot, encara que prou oculta per la boira, l'illa d'Eivissa. Ara podria dir el que es diu a Campos (Mallorca) "Veieu allò que no es veu? Allò és Eivissa (Cabrera a l'original)".

2011_10090021eivissa.jpg

I quan un, després d'un hora i pico de pujada, pensa que la cosa ja està feta, se'ns posa al davant una senda empinada i infernal entre roques, almenys per a un amateur com jo, amb alguna sorpresa pel mig, com esta Lasiommata megera. N'hi havia d'altres, però no es varen deixar fotografiar, estaven més pendents de festejar. També hi havia prou llagostins, però com comprendreu no fan fotos molt atractives i no n'he posat cap.

2011_10090032a_lasiommata megera.jpg

L'esforç val la pena i en pocs metres arribem al nostre destí. Vos deixe amb un modest vídeo del que des d'allí es pot veure: Xàbia, tota la Marina fins Bèrnia (Benissa inclosa), el Puig Campana, els radars de l'Aitana, Dénia i bona part del Golf de València.


Descansats i esmorzats toca baixar, de nou per eixe pas infernal i la resta de la sinuosa senda.

2011_10090049a.jpg

No he comentat res de la vegetació perquè es veia prou escarransida, normal, entre la insolació, la falta de pluges, els vents de la mar i els incendis que l'han empobrida no podíem esperar altra cosa: margallons, estepes, arçots, argelagues, romers, ... Si de cas esta carrasca solitària baix del cim. Trist record del que va ser una volta tot allò.

2011_10090050.jpg

dijous, 13 d’octubre del 2011

Stapelia variegata.

El més destacat d'esta setmana passada, després d'unes vacances "off-line", ha sigut trobar-me la Stapelia variegata en flor. Cosa que, es cert, sempre passa per estes dates, però mai certament d'any en any. Per això he anat plantant brots ací i allà per augmentar els individus i al mateix temps les probabilitats. Esta volta pareixia que anava a obrir tres flors una darrere l'altra, cosa que ara dubte, ja que uns pocs dies després em vaig trobar que una oruga s'havia menjat mitja tija. No sé com quedarà la cosa.

2011_10090001.jpg

La flor en relació a la mida de la planta és enorme i destaca per la seua combinació del color i formes.

2011_10090002.jpg

No pareix tenir perfum a l'olfacte humà, almenys el meu, en canvi, al de les mosques sí, ja que sempre en tenia alguna per allí.

2011_10090003.jpg