dimarts, 30 de novembre del 2010

Camí de la cantera de Bèrnia.

Un dels avantatges de viure a pobles com el nostre és que en un "pensat i fet" te'n vas amb els amics a la mar o a la muntanya. Este diumenge em va passar açò, que si plou que si no plou, acabe de dinar, mire per la finestra (esta ras) i "pensat i fet" a fer una volta per la muntanya amb els amics abans que es faça de nit. Si l'altre dia la "tournee" va ser pel costat Oest de Bèrnia, hui l'Est.

2010_11280003.JPG

Pel camí de la cantera, quina ocurrència d'anar a traure pedra allí, podem observar com la cresta de la serra gira cap a baix, arrimades i també penjant podem vore els tons groguencs dels fleixos (Fraxinus ornus). Acompanyats dels sempre verds pins (Pinus halepensis), ginebres (Juniperus oxycedrus) i resta de matollar.

2010_11280010.JPG

Arriba un moment en que el tall de la roca aplega a la vora del camí, millor dit és este últim qui el travessa. Es curiós observar com quasi tots els clavills estan ocupats per plantes, anomenades de forma general rupícoles. Em sap mal no poder determinar-les, però un aplega fins on aplega (trobe que la menuda és un Teucrium sp). Fa pensar la de coincidències que han de donar-se per a què una llavor trobe un clavill lliure a la roca abans de caure a terra, que este tinga un substracte suficient i que puga germinar i desenvolupar-se. Pareix quasi miraculós.

2010_11280007.JPG

Una especialista en enfilar-se per qualsevol planta, arbre o, fins i tot, roca. Parle de l'Smilax aspera, nom llatí que no vos dirà res. En canvi el seu nom comú sí que vos sonarà, almenys als de la meua edat, dels dibuixos del Pitufos, la sarsapallerra o "zarzaparrilla", que menjaven amb molt de gust.

2010_11280012.JPG

Continuem el camí i apleguem al punt on este gira cap a la dreta seguint el relleu de la muntanya. Es nota el canvi en la vegetació, ací no hi ha la humitat de l'altre costat, el matollar ho domina tot (també és veritat que la mà de l'home té alguna cosa a dir). Però més que la flora, el millor d'este punt és el magnífic paisatge, del Montgó a la serra d'Oltà d'una sola ullada. Què xicotet que es veu el món des d'ací dalt!

2010_11280013.JPG

I un poc més avant es pot contemplar l'altre costat d'Olta i Toix, que menudet que pareix este últim ara i que gran quan vas per la carretera nacional, el que fa la perspectiva.

2010_11280005.JPG

Tot el que és bo s'acaba i la passejada de hui també, ja està fent-se de nit i no es cosa d'encantar-se. Però abans una última vista del camí a l'Ombria de Bèrnia, a l'esquerre els runars que baixen d'una cresta imponent que s'allarga cap a l'Oest i a partir d'ell l'esbos del que en un futur (vaig comprovar amb gust que s'estan fent repoblacions) serà un bosc de mitja muntanya amb espècies de fulla caduca, entre elles uns quants roures valencians. Estos també canvien el color de la fulla, però de moment encara mantenen el verd. Serà cosa de tornar més endavant per comparar. Per si algú va per allí i té algun dubte a l'hora de diferenciar entre un coscoll, una carrasca i un roure de fulla menuda, ací un exemple pràctic.

2010_11290000.jpg

De dreta a esquerre: el coscoll (Quercus coccifera), la carrasca (Q. ilex) i el roure de fulla menuda (Q. faginea). D'este últim dir que la fulla a la seua maduresa pot ser més gran i variar un poc. Del primer, ja vos pensareu que el seu color no és eixe, és què este és el to de les fulles ja herboritzades.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Poda de l'hortènsia.

Fa ja quasi dos anys comentava quina era l'època més adient per podar l'hortènsia, almenys ací. Però no deia res de com fer-ho, gran error! Així que ara que ja s'acosta l'hora vaig a parlar-ne un poc, de la meua forma i de les noves tendències (fent un resum del que m'he trobat a la xarxa). Però primer, una xicoteta introducció anatomo-fisiològica de l'Hydrangea macrophyla, per entendre les precaucions de la seua poda. Este arbust florix a partir de fusta vella, els borrons formats l'any anterior, entre finals d'estiu i tardor, són els que donaran les rames que faran flor l'any següent. A finals de la tardor/inici d'hivern ja es poden distingir dos tipus de brotadors, els que donaran flor (redons i abultats) i els de creixement (allargats). Dir també que, com a curiositat, hi ha unes poques varietats que ho fan a partir de fusta nova (p.e. "Endless summer").

How to Prune Hydrangea Macrophylla from Genevieve Schmidt on Vimeo.

Abans de passar al com, dir que les úniques coses que es poden tallar sense cap problema en qualsevol moment són: les rames seques i les flors (sempre per dalt de l'últim nuc).
A la meua manera, al voltant de la Mare de Déu de desembre o Immaculada (8 de desembre), es fa la poda. Una poda radical, on es tallen totes les rames deixant sols un o dos nucs a la base, cal tenir en compte si hi ha borró de flor o no. El perquè d'esta radicalitat té una explicació, els que teniu poc espai ho comprendreu, l'hortènsia és una planta de gran port, fins als dos metres d'amplada. Si no es fera d'esta forma no cabria en el xicotet lloc que té al balcó de casa. Per això que diuen que ninguna hortènsia hauria de plantar-se en cap lloc on haja de podar-se.
Però si la teniu en un lloc amb suficient espai, en terra o en maceta, podreu provar les noves tendències (almenys per a mi). Jo este any vaig a provar-ho amb unes que tinc al camp. La primera cosa a dir és que, segons pareix no és necessari podar-les tots els anys, sols quan ja siguen massa velles (a partir dels 5 anys) o realment massa grans. Els passos serien els següents:
  1. eliminar totes allò que estiga sec, rames (per la base) i flors (per dalt de l'últim nuc).

  2. tallar totes aquelles rames que es creuen o que no ens interessen, a dos nucs del sol.

  3. de les que ens queden, les que no hagen florit NO es toquen, com a molt tallar l'ull per dalt de l'últim nuc. Estes són les que porten els borrons que floriran l'any vinent.

  4. les que hagen florit s'acurten fins el primer nuc que tinga un borró gran. En el cas d'una poda de renovació forta almenys un terç hauran de tallar-se fins deixar sols dos nucs, per a que es revitalitze la planta.

  5. si és necessari es pot retallar alguna punta, seguint les instruccions anteriors, per igualar la planta.
Ara ja em vist en línies generals com es fa, però quan ha de fer-se segons els experts? En zones con la nostra amb poques gelades (zona USDA 9) pot fer-se a principis de l'hivern, o siga com ho faig jo (a partir de la Mare de Déu de desembre, 8 d'agost). En llocs que sí tinguen problemes de gelades, haurà d'esperar-se fins a la primavera. En estos dos cassos caldrà respectar les normes sobre la brotació a l'any vinent. Ara bé, segons he vist, hi ha un altra possibilitat, la de fer-ho en juny, abans que ningun brot nou aparega, no farem perillar la següent temporada. No hauríem de ser tan mirats, però que voleu que vos diga, amb la calor que fa ací no sé com quedaria la cosa.
Fins ací la teoria, ara és temps de passar a la pràctica.

dijous, 18 de novembre del 2010

Records de les glaciacions.

2010_11170008.JPG

Una vista de la Serra de Bèrnia, en concret el seu costat Nord-Oest. En ella es pot observar la transició del matollar, ara amb el "petorrel" o bruc en flor, a les pinades i d'estes als runars que baixen del cingle. Si bé en les dos primeres zones la vegetació es igual a la que podem trobar en qualsevol lloc de la nostra comarca, és a la tercera on trobem les particularitats. Per això haurem de remuntar-nos uns 1.7 milions d'anys. En aquells moments els gels començaren a ocupar bona part d'Europa i espentaren les espècies vegetals boreals cap al Sud. En acabar l'era glacial, les plantes de climes més càlids iniciaren una recuperació dels seus territoris originals. Però com a testimoni del passat quedaren, en certes zones amb microclimes idonis, representants del temps més gelats. Açò vol dir, en poques paraules, que quedaren arraconades a les parts més altes de algunes de les nostres muntanyes, com per exemple Bèrnia.

Mesclats entre les pinades podem trobar algun d'estos exemplars, com per exemple este fleix (Fraxinus ornus) de la voto de davall. És curiós comprovar que encara que ja estem en la tardor tots els arbres caducifolis no reaccionen igual de pressa a la mateixa.

2010_11170018.JPG

L'heura (Hedera helix), típica de boscs humits centre-europeus, també pot trobar-se ací complint una important funció de subjecció de les pedres dels runars.

2010_11170012.JPG

Un poc més amunt, on ja als pins (Pinus halepensis) els costa d'aplegar, de moment? Una altre representant dels bosc de muntanya caducifolis, l'auró (Acer granatense)

2010_11170015.JPG

Sí, és un auró, ja li queden poques fulles però les que estaven en terra ho deixen clar.

2010_11170016.JPG

Però el rei o almenys el que més crida l'atenció a la molta gent de tota esta vegetació de muntanya és el teix (Taxus baccata) un pur representant relicte de la flora boreal a les nostres terres. A la província d'Alacant sols el trobarem a l'Aitana, a la Mariola i a la Font Roja.

2010_11170014.JPG

Això significa cuidar-los. O siga, no tocar-los, deixar-los estar. I més encara sabent que és una espècie protegida a la Comunitat Valenciana. Ah, un altra cosa, fa ja temps segons deien algunes persones li tallaven rames perquè segons ells curaven algunes malalties. ERROR, ni se vos ocórregas, és totalment tòxic. Fins al punt que, després d'estudis fitoquímics, es detectaren compostos amb activitat antitumoral (tamoxifé).
2010_11170013.JPG

Just baix del cingle podeu observar dos exemplars més, el de la dreta "jove" amb el port habitual. Cosa que el que està en primer pla està intentant recuperar, de moment per baix (compareu amb la foto de baix de l'any 1982). Més a la dreta es poden observar uns altres aurons (colors grocs). Sí el bosc estiguera en el seu clímax , tindríem una típica estampa dels Pirineus o del centre d'Europa de tons més o menys daurats a la tardor (la Font Roja a Alcoi seria un bon exemple a les nostres terres).

2010_11170000.jpgAlgunes

Un off-topic, d'esta foto del 1982 a la primera que hem vist, del 2010, ha hagut molts canvis i per a millor. Tots eixos runars són hui bosc o estan en camí de ser-ho. Esperem que la regeneració natural puga continuar el seu curs natural. Això vol dir sense incendis, ja que els altres dos problemes que castigaven els nostres boscos han quedat prou reduïts: l'extracció de llenya i els ramats.

I fins ací el recorregut per les espècies vegetals relictes de les glaciacions. Sé que algunes altres espècies representatives s'han quedat per veure, per a una descripció més detallada dels conjunts vegetals de la Serra de Bèrnia podeu llegir este article d'ABAI.

divendres, 12 de novembre del 2010

Crisantem blanc.

No sé si recordarà algú la conversa de l'any passat sobre els esqueixos de crisantem (Chrysantemum sp.) que estaven pendents de veure si anaven avant o no. Es cas és que un d'ells ha provat. En concret un blanc dels tronquets que quedaren dels de Tots Sants. Ha eixit de bona classe, no ha pogut evitar de florir, encara que siga sols amb unes poques flors. Ara, sols queda trasplantar-lo a una maceta més gran i podar-lo, quan les flors es sequen, per tal que es ramifique més per a l'any vinent.

2010_11120175.JPG

Per a la pròxima tardor ja estic preparant novetats. Si hi ha sort un groc i un altre sorpresa (em donaren els tronquets però no em digueren el color). Ja veurem.